“Fai Bei Sogni” (Estrenada com a “Felices Sueños”)
Marco Bellocchio, França / Itàlia, 2017
Marco Bellocchio és un director clau del cinema italià de qui reconec que tinc moltes mancances. Sigui com sigui, “Fai Bei Sogni” és un drama que combina una religiositat personal visibilitzada en la mort de la mare, una experiència traumàtica que s’estén per tota la vida del protagonista, amb èxit en el terreny professional però escapçada en el personal. Un drama melancòlic però ric en matisos, en especial la conjunció de la lluita interna del protagonista amb els conflictes històrics sobre els escriu com a periodista, cas de la guerra dels Balcans o sobre un banquer tacat per un dels casos de corrupció de la trama “Mani Pulite”.
“Moonlight”
Barry Jenkins, Estats Units, 2017
Barry Jenkins ha fet el que es podria anomenar com un exercici d’estil, ja que s’ha esmerçat en emprar diferents tonalitats de color en tres etapes diferents de la vida d’un personatge. Un treball notable en fotografia que té com a responsable James Laxton, director de fotografia que ha acompanyat a Jenkins des dels inicis. Però Jenkins ho fa amb una història que té la consistència com per esdevenir un notable drama personal que explora nous indrets de la vida afroamericana poc explorats fora de les seves fronteres, cas de la identitat sexual reprimida o les relacions dins el si de la pròpia comunitat.
“Take Shelter” (Estrenada com “Atormentado”)
Jeff Nichols, Estats Units, 2011. Disponible a Netflix.
Després de veure “Loving”, conjuntament amb “Comanchería” la millor pel·lícula de tot el grup de candidates a l’Oscar, recuperar aquest Jeff Nichols de 2011 té el seu sentit. És remarcable veure com Nichols ha llaurat un estil que beu molt del classicisme de Clint Eastwood, en base a personatges propers, treball detallista amb actors (magnífic Michael Shannon) i que el transporta a diferents variacions del drama: Amb elements sobrenaturals a “Take Shelter”, amb component històric a “Loving” o en el terreny més psicològic a “Mud”. I ho fa amb un ofici i una senzillesa que sembla molt fàcil però que resulta molt complexa. A més, “Take shelter” té un dels millors finals que he vist en molt de temps.
Advertisements Share this:
